Un indret de literatura i política

La Palmavera, presentació oficial

2009-11-05T09:13:00.001-08:00

La Palmavera

2009-10-28T16:10:00.000-07:00

Fa exactament un any vaig escriure en aquest bloc un text sota el nom “Un Somni fet realitat”. I escriure la novel·la a l'Alguer va ser, sense cap mena de dubte, una satisfacció personal i una il·lsió plasmada en les pàgines escrites. Avui, però, aquest somni és una mica més real, més palpable i segurament-esperem que així sigui-més públic. Comença una aventura tan emocionant com el procés de creació, però els resultats de la qual ja no depenen de la imaginació, del joc amb les paraules ni de la passió per omplir un espai desert. Ara us toca a vosaltres dictar sentència i bastir la vertadera comunió del llenguatge i del que aquest transmet; les històries no tenen sentit sense ningú que les llegeixi. Els que escrivim no som sense vosaltres. Espero que m'acompanyeu en aquest darrer tram de l'aventura i que aquesta acabi essent el que realment ha nascut per ser: la nostra aventura.

Un setembre qualsevol de capvespres

2008-12-17T13:56:00.000-08:00

Assegut al cim d'aquest serral endormiscat

et traço en el tripijoc dels meus dubtes;

perquè dus l'uniforme del captard polsós

si tens la mirada de primavera?

Et parlo a tu, poble meu de quimeres deturades,

de gestos nus de trascendència.

Redimeix-te de la teva servitut complaent,

doncs et queda encara batec i causa.

Deixa aquest viarany de deus esgotades,

de conreus ja malbaratats,

i allibera't a l'atzar d'un setembre qualsevol de capvespres.

Pren la forqueta i el bastó.

I sigues tu, com a tu t'agrada;

sols tu i res més que tu.

A un Somni

2008-10-25T02:13:00.000-07:00

El somni truca a les portes dels meus ulls,

i aquestes se senten pesades. El somni toca

la meva boca, i aquesta es queda entreoberta.

Friedrich Nietzche

Com calma que acreix el sot feréstec,

i l'aire que torna el matí,

esdevé el meu Somni; manyac,

però imòbil i mesquí.

Ara tu jugues amb mi,

convertint-me en el teu titellot nocturn.

Ni m'emprens ni m'expulses,

sols em retens amb la teva insistència

d'ençà del diluvi diürn.

I en un conjur d'alès i beuratges

em desplomaré com el dolç nàufreg

que oreja al vent amb les palmes castigades.

Així farem l'amor com si mai haguéssim estat

amants; pell fosca, rostre desgastat.

No seré avar -em pots creure-

tan sols un xic esquerp

per contraure'm del teu estat botxí

i fingir que posseixo el compàs que ja es perd.

No n'ets, com jo en sóc,

d'astre desdibuixat.

Altrament has ja fecundat

matins de companyia i fortors?

Somni restes quan em desvetllo,

somni no ets quan jo de tu no en sóc.

Un Somni fet realitat

2008-10-11T02:19:00.000-07:00

Tot va començar el març de 2004. Vaig agafar un vol de baix cost i em vaig plantar a l’Alguer. En coneixia ben poc de la ciutat, però haig de reconèixer que va ser un amor a primera vista. Una nit, passejant per la Muralla del Carme vaig tenir un pressentiment; l’Alguer algun dia seria l’escenari d’una novel·la.
Aquests dos darrers anys han estat els de més creativitat i impuls literari que jo recordi a la meva vida. Molts factors hi han confluït; ser guardonat en diversos premis, un estat constant de frenesí imaginatiu, i sobretot certes persones que han cregut en mi i m’han donat la força necessària per no afluixar el meu ritme creatiu.
Tenia un dibuix del que podia ser la trama de la novel·la, però fins que no vam arribar aquest estiu de nou a l’Alguer i vaig començar a interioritzar la ciutat, i sobretot els seus costums, tradicions i la seva gent, no va sorgir l’embrió de la història. Un captard, assegut en unes roques de la platja, mentre el cel trencava el blau i es convertia en un gris cendra, que alhora es diluïa en el mateix albí que l’aigua del mar, vaig pintar mentalment tota l’aquarel·la de l’obra, davant la Badia del Corall, amb el Cap de Caça i les Grutes de Neptú picant-me l’ullet en un gest de complicitat. Va ser com un esclat d’imatges on tot els personatges prenien sentit i deixaven escrit el seu desenllaç.
Vam començar la recerca, la documentació, les entrevistes. Vam viure la ciutat des de les mateixes artèries vitals. Només faltava, doncs, la tasca fascinant de posar sobre el paper tot allò que ja havia dilucidat.
Han estat uns mesos de treball intens, però amb la recompensa de la satisfacció pel resultat. Si em permeteu, ni tan sols faré públic encara el títol de la novel·la. Ara li toca a ella marcar el seu camí. I sobretot us tocarà als lectors potencials dictar-ne sentència. Aquest llibre és früit d’una il·lusió i d’una passió, i quan escrius amb aquests ingredients, tot és possible, fins i tot els imposibles. Almenys sempre em quedarà el regust d’una conquesta; la d’un somni fet realitat.

Trencar el Silenci

2008-08-24T12:20:00.000-07:00

Avui, per una estranya combinació de casualitats, m'he retrobat amb una cançó que forma part d'aquella nostàlgia a la qual per necessitat recorrem alguna que altra vegada. No estic segur de si el meu estat intern m'empenyia a navegar per vells records, o simplement he obeït a un impuls mecànic d'autosupervivència personal. Què seria de nosaltres sense aquell passat idolatrat que perfuma el present sempre insípid? El cas és que he escoltat "Trencar el Silenci", dels amics també nostàlgics dels Wildside, i he pensat que ja era hora que em posés davant l'ordinador i escrivís encara que fossin unes breus línees en el menystingut bloc. I no és que hagi passat una temporada sense exercir la meva passió literària. Al contrari, en aquests darrers mesos, potser seria més precís dir-ne setmanes, he treballat de valent. Ho he fet amb una passió renovada, quasibé d'adolescent enamorat que solfeja versos a un amor impossible. Ep! No us equivoqueu. No n'estic pas d'enamorat. Almenys no en el sentit convencional de la paraula. He estat a l'Alguer i he viscut uns dies intensos que segurament, i espero que així sigui, seran dels més importants i valuosos de la meva vida. Per molts motius, però sobretot perquè feia temps que no estava tan convençut de la meva feina i perquè feia encara més temps que no era tan feliç. I qui no viu en un èxtasi de felicitat quan es troba en un lloc encantador, on conflueixen un seguit de corrents motrius que generen tot un espai d'il·luminació vital? He conegut a persones extraordinàries. I entenc per extraordinària una persona que sense fer soroll i sense aixecar la veu té un dipòsit de saviesa que transmet amb humilitat i entusiasme. Persones que s'emocionen per una paraula compartida, per un fil d'identitat, per un vers reconegut. I sobretot, per un somriure d'agraïment. Espero que tot plegat sigui el gèrmen d'una aventura màgica, que entreveig fascinant. Intentaré poder compartir-la amb tots aquells qui, com els amics algueresos, també es commouen per una paraula, i per un somriure. En tot cas, escoltaré "Trencar el Silenci" més sovint i així poder-nos retrobar en aquesta pàgina. Com deien els amics Wildside "No et pensis pas que ploraré, no sóc res si tu no hi ets"

http://www.youtube.com/watch?v=t1opm0B1B9E

La Roda de la Incomprensió

2008-07-05T08:59:00.001-07:00

Endebades busques tangibles on tot és massa obscur per comprendre. T’adones que la derrota està al caure, però encara et queden uns darrers espasmes de resistència trencadissa. Massa fràgil, massa insegura. A vegades tens la temptació de projectar un crit definitiu, però el camí de la cova segellada a l’edèn descobert és un barranc de falses clarianes, de precipicis traidors. El crit es desglaça en un pou de silenci enterrat.
T’aixeques, amb el cos tendre, però el desig gastat; i calles. Callar és el gran osasi dels perdedors. Com la pluja fina, que esquerda, però no mulla. Callem per la por a la llum que descobreix, per la por a la incertesa del judici terminal.

Endebades busques raons on la incomprensió abriga el misteri. I prefereixes això, que el misteri faci el seu recorregut sense obstacles ni desordres. Com una roda que llisca per l’asfalt sense deixar rastre. I callles, sense més ni menys, escopint buidors; perquè callar et deixa orfe de compromisos.
I buit de veritats.

Discurs de presentació del llibre

2008-04-27T09:51:00.000-07:00

El dia més important de la meva vida, és fruït quasi d’un joc literari, diria jo. Amb les proporcions que el format del premi em permetia, vaig intentar dibuixar un teixit argumental que anés conduint al lector cap a un final evident. Una evidència que porgressivament es va fent més clara. Tot això per tal que el lector es trobi amb una sorpresa com a desenllaç.

Es tracta d’un dia, d’un dia molt important, el més important de la vida, amb flashos retrospectius a altres dies memorables del personatge. Tot amanitzat amb una gran dosi d’ironia. L’ironia és un element essencial d’aquesta obra, arribant fins i tot a ridiculitzar aquells moments de la vida personal que la societat tradicionalment dota d’un valor i d’una importancia cabdal, i al meu parer desmesurada. En el text es denota el meu punt innerent de rebeldia, i de disconformitat amb certs valors i cànons socials.
I tot i que le personatge és de ficció, com també ho és la història, m’hi sento un tant identificat. Tenim certs punts en comú. De fet, alguns molt bons amics que em coneixen, m’han comentat que per ells el final no ha estat tan inesperat com jo pretenia que fos.

Em vaig presentar al premi literari, tot i que inicialment, malgrat conèixer-lo, no en tenia la intenció. Haig d’agrair a l’Anna Mas, que treballa a l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Granollers, que em donés l’empenta per fer-ho. No ho sé, potser com que treballa a Cultura, que és qui organitza el premi, potser li hauria d’agrair alguna cosa més. Tot i que ella m’ha confessat que no va tenir res a veure amb la decisió del jurat.

Ser seleccionat amb un Certamen d’aquestes característiques i veure la teva obra publicada és un plaer i una satisfacció majúscules. Com, també és una enorme satisfacció poder-lo presentar davant de tanta gent coneguda i que aprecies. Això potser fins i tot és més plaent que el premi en si mateix.

Escric per passió i moltes vegades per necessitat. És un hàbit adquirit de fa molts anys, i que tot i que ho faig amb intermitència, amb llargues pauses i silencis, no l’he abandonat mai. Per mi, endinsar-me en el paisatge d’un paper buit i donar joc a la meva imaginació és un exercici únic i fascinant. I necessitat, perquè davant allò que t’envolta i allò amb què convius a vegades necessites escapar-te en un espai imaginari, sensorial, l’espai on la paraula i la imaginació es sedueixen i creen un món molt més seductor i apassionant.

Escric també per militància. Per militància a una llengua i a una cultura. Si fem una reflexió acurada sobre l’estat en què es troba la nostra parla i les nostres lletres, tot i passada l’eufòria de Sant Jordi, no és per llançar coets. I qualsevol aportació, per petita que sigui, és molt important en aquesta tasca de supervivència. Hi ha moltes persones que critiquen l’abundància excesiva de premis literaris. Penso que encara n’hi haurien d’haver més. Els premis no només són una injecció de gratificació personal, i amb una mica de sort econòmica, sinó que impulsen la creació, t’empenyen a seguir en el camí i anar més enllà, si és possible.
Estem en una situació de sequera. La nostra llengua i les nostres lletres són com un embassament amb un nivell d’aigua mitjà. I aquí no valen els transvessaments. Ja que tant si aquests transvessaments venen del sud com del nord, es convertirien en desbordaments i amb el certificat de defunció de les nostres lletres. Possiblement he aportat un polsim de sorra, potser aconseguiré aportar una galleda plena i qui sap si algun dia un castell i tot. Però sempre amb la il·lusió i el comprimís de que la platja de la llengua i les lletres catalanes no quedi mai deserta.

Moltes gràcies

Presentació a Manlleu

2008-04-26T00:21:00.001-07:00

Torna l'Àngel Colom?

2008-04-18T08:17:00.000-07:00

Primer de tot, crec que és el meu deure i és de rebut que us confessi un secret: el meu interès i passió per la política es despertà en gran mesura amb la figura d’Àngel Colom, l’aleshores Secretari General d’Esquerra Republicana de Catalunya. Són records que plovisquegen en la retina de la memòria, com postals oblidades en la pols d’una caixa segellada, que un dia per tafaneria decideixes rememorar amb l’esguard nostàlgic de la tendresa.
Em recordo adolescent, seduït per la força i l’impuls de la retòrica d’un missatge, una vocació que naixia amb determinació i que s’emmirallava en un líder entusiasta.

Això tenia l’Àngel. Una capacitat desbordant de conquesta, de seguiment del trajecte que dibuixava el seu discurs. Era i segueixo essent independentista potser en part per la virtut d’un personatge, per l’amor a un país i per la fermesa en el meu capteniment per la llibertat, per a totes les llibertats.
Colom era un pastor d’ideals, un sacerdot d’una ermita que aspirava predicar en una catedral solemne. Molt d’eco, i poc feligrès( recordeu la Marxa per a la Independència?).

Tanmateix haig de confessar una altra veritat: vaig ser el primer en sentir-me decebut per unes formes que bordejaven l’autoritarisme i el culte excessiu a la personalitat. El primer a llançar-me a bordar davant el binomi Colom-Rahola i a fer-li el salt amb el tango Carod-Puigcercós.
Amb la distància i la maduresa del temps, però, crec que he dilucidat amb la seva mesura la tasca que va realitzar l’Àngel, sobretot en l’aglutinament de l’independentisme català, tradicionalment molt fragmentat, i en l’impuls inqüestionable del projecte en l’escenari polític i institucional català.

Després d’un trencament i una escissió traumàtiques a ERC va llançar-se en la seva aventura personal fracassada amb el PI (Partit per la Independència) i el seu posterior ingrés a CDC (Convergència Democràtica de Catalunya). L’esperit d’una au triplement alada es va desplomar i es va engabiar en una força política ni d’esquerres ni encara menys independentista. Com era possible que un home amb la seva trajectòria personal, amb el seu discurs captivador pogués haver deixat al niu de l’oblit tota aquella verbalitat i convicció apassionada?

En els seus 5 anys de desterrament al Marroc l’Àngel ha realitzat una tasca excel·lent, com a càrrec de confiança del Govern, fins que el PSC, i no pas Esquerra com alguns han apuntat, va defenestrar-lo i va tancar l’Oficina de la Generalitat a Casablanca.

I ara ha tornat. I l’Artur Mas el vol integrar com a figura important de la Casa Gran del Catalanisme, així com per establir ponts de diàleg fa molt de temps trencats entre les dues grans forces nacionalistes. Puigcercós, de qui asseguren que va liderar la conxorxa per foragitar-lo d’ERC, també el visità a Casablanca per tal de traçar una reconciliació qui sap si interessada. I també Benach, el president del Parlament, ha dinat amb Colom. I diuen que Carod no trigarà en encaixar-li la mà, i potser fins i tot cau una abraçada afectuosa.

Després d’haver-lo llançat a la cendra de la llar de foc política, què porta a totes les forces i líders nacionalistes a reunir-se amb ell i obrir-li el cor per refer una separació que fingeix ser dolorosa?
Doncs que l’Àngel Colom i Colom va cometre errors, alguns injustificables, però en aquest país petit tenim poques personalitats amb la capacitat oratòria i de lideratge com ha demostrat tenir ell.
Doncs d’aquí a un temps potser hauré de confessar un tercer secret: un apassionament, un junts de nou per primer cop amb una figura indiscutible. L’amor d’infància que apareix ja d’adult i t’enamora com el primer dia.

Àlex Garrido Serra

Debat????

2008-02-26T13:42:00.000-08:00

Decebut. Estic enormement decebut amb el debat d’ahir a la nit entre els dos principals candidats a la presidència del govern de l’Estat espanyol. S’havia creat una enorme expectació mediàtica i la veritat és que les expectatives van quedar de bon principi lamentablement frustrades.
La posada en escena, encorsetada i rígida, ja ens donà un primer indici de com anirien els trets. I de trets pocs, poquíssims, repetitius i desgastats. Els candidats, a les antípodes, a la taula i en el dibuix ideològic. Campo Vidal, amb una introducció carregosa i inerme, va posar les primeres notes d’una sinfonia decadent, amb un tempo andante non tropo, amb una final de bis, de torna-la a tocar Sam.

En cap cas em va semblar un debat. Un cara a cara justet ( a on carall mirava en Rajoy? I les celles d’en Zapatero, eren postisses?), on els candidats defugien de l’interpel·lació directe, de la discussió creativa i del diàleg obert. Rajoy, que si ETA, que si l’Estat esclatava en bocins amb l’Estatut. Zapatero, que si les reformes socials, que si l’economia. Un cos a cos de sords, amb embranzides mesurades. En fi, una pantonimia electoral només apte pels incondicionals, per la troupe de hooligans, ja siguin boixosnois, frentesatlèticos, ultrasurs o brigadistasblanquiazules. Un debate sobre el estado de la nación, III part, però idèntic als ja viscuts al llarg de la legislatura. Això sí, amb tota la pompa televisiva i mig Estat paralitzat per no sentir cap proposta interessant i definitiva. Ni una!!

Els quinze dies electorals no s’han establert perquè els candidats exposin les seves propostes, el seu model d’Estat, els seus pilars d’edificació? Doncs ahir res més lluny que això. Només uns dards enverinats de les cendres de l’11M i de les tardes de cafè, havà i copets a l’esquena entre el govern i ETA. Això és el que va aportar el cara a cara (reitero que no debat).
Qui va guanyar? Doncs evidentment que ningú. Van perdre tots dos, i amb ells es va esfondrar una mica més la poca runa que queda del lideratge polític que impera en les Espanyes de fa ja més d’un llustre.

Almenys aquí, a Catalunya, ens queda el consol que tenim més jugadors al terreny de joc. Cap Messi, però. I el que és pitjor, cap Ronaldinho.

Expiació

2008-02-17T22:38:00.000-08:00

Porto la mudesa del captard
carregada a les espatlles.
És la feixuguesa inevitable
del deixament més covard.

Incapaç de resoldre les esperances,
he petjat un oasi infernal
d'elixirs il·lúcids i dubtes,
talment com l'airejol que guspireja banal.

Dubto que l'expiació em custodi,
ni que sigui amb contorsió tremolenca.
Així esperaré la dilució inevitable, només així;

Amb la tendresa convertida en cendra fumejant,
vessant disculpes d'embriac irremeiable.
I l'aurèola d'un desig sincer alhora que distant...

Una canya i una tapeta d’il•legalitzacions

2008-01-29T05:38:00.000-08:00

Ara sí. Ara ja sabem que EHAK i ANB formen part de l’entorn de l’esquerra abertzale. Ara ja podem afirmar que són marques blanques de Batasuna. Permeteu que us digui que no teniu vergonya. Si si, és a vosaltres, senyor Fernández Bermejo i senyor Pérez Rubalcaba

En cap sistema democràtic ben assentat i madur pot ésser concebible esgrimir raons tan barroeres i oportunistes per deixar fora del joc polític a unes idees, per molt repugnants i incomprensibles que puguin resultar a la cuirassa nacional-unitària del centre de poder capital. La violència, sigui quin sigui el seu fi, és intolerable, condemnable i ha de ser perseguida. Ara bé, el silenci i la negació de condemna, per molt expressiva que sigui, no pot passar mai per la daga del procés judicial. El delicte només recau sobre qui exerceix la violència, no sobre qui en gira els ulls i es tapa la boca.

En quin carall d’Estat vivim que il·legalitzar partits polítics, que atemptar contra el dret inherent democràtic de la lliure associació i de les llibertats col·lectives, omple les urnes de simpatia i genera uns rèdits electorals tan escandalosos?
Com es pot mastegar -i no ennuegar-se- aquesta manipulació democràtica i jurídica condicionada a les buferades del vent mediàtic de sondejos i enquestes i del cabdal de la marea de la hipocresia?

Al bar de la Moncloa, l’oferta de temporada és una canya i una tapeta d’il·legalitzacions, i l’Audiència Nacional i el Fiscal General de l'Estat no fan el lleig, no fos cas es quedessin amb set i gana. Que si s’omplen massa la boca amb la coherència de la separació de poders i d’independència judicial hi ha perill de diarrea constitucional.

Les intel·ligències grans discuteixen les idees; les intel·ligències mitjanes, els successos; i les petites, les persones. Il·legalitzem EHAK i ANB perquè els seus militants tenen connexions, encontres (no sabem si polítics, familiars, sexuals…) amb membres de Batasuna. Bermejo i Rubalcaba, no teniu vergonya!

2008: L'eròtica del poder

2008-01-07T12:47:00.000-08:00

1 de gener de 2008.
Pub Xauxa
00:00 hores

Primera campanada: El meu desig pel 2008 és coronar-me en monarca. Ser admirat pels meus súbdits, els que cada mes em paguen religiosament el sou digne, per ordre directe de Déu Nostresenyor. I també per fer callar a aquells que són democràticament escollits pels ciutadans.

Segona campanada: Si això de rei no prospera, voldria ser ministre de Foment. Així podria manejar la gent a toc de baldufa. Que entretingut ha de ser fullejar les incidències, els retards, els trens que no arriben, les obres que no acaben...I tranquil·lament fer un clam a la paciència, amb un lleu somriure de sota nas.

Tercera campanada: Aquest 2008 també m'agradaria ser director de la revista manlleuenca El Ter. Així només hauria de treballar dues temporadetes ben comptades, just per enllestir les dues entregues anuals (es veu que a la cultura, ni aigua) i entregar-me a un merescut repòs. Alguna petja o altra havia de deixar la històrica germanor amb la cultura andalusa.

Quarta campanada: Si no és massa demanar, voldria passejar-me amb la Carla Bruni pels Emirats Àrabs, per l'illa de Còrcega o pel Passeig del Ter. Sentir els flaixos a cau d'orella, el pessigolleig de les càmeres. I sobretot una veu trencada en un jaç d'amor compartit amb l'univers a youtube.

Cinquena campanada: Tant de bo s'acompleixi el meu desig d'entrar en societat amb la Bruixa d'Or de Sort. Estic convençut que hi puc aportar un valor afegit, una emprempta personal. I és que amb l'Al Quaeda tan globalitzada prefereixo anar de vacances a la lluna, per estar ben tranquil i no haver de sentir-me amenaçat.

Sisena campanada: El 2008 ha de ser l'any de la meva entrada al circuit de l'ATP de tennis. He fet una reflexió acurada de les meves opcions i em surten els números. Amb tot això de les apostes i del cercle mafiòs encara podria guanyar algun partit i embutxacar-me un bon dineral.

Setena campanada: Aquest any haig de vendre'm el pis, que l'ona immobiliària xispeja ja amb la costa, i d'aquí un parell d'anys comprar-me una caseta a preu de mercat del trasto. Ara toca anar de lloguer, i engendrar canalla, que, renoi, les ofertes d'en Zapatero s'han d'aprofitar.

Vuitena campanada: Aquesta no val, ja que el temps m'ha endrapat i he llençat a terra el gra de raïm. Això sí, sense que ningú em veiés.

Novena campanada: M'haig de fer militant del PP!!!! El 12 de març rodaran caps a cabassos i plouran llances al carrer Génova de Madrid. Els Rajoys, Zaplanas, Acebes quedaran a l'atur i s'obrirà l'escletxa del poder. La feina és la feina. I la pela és la pela.

Desena campanada: Un desig inequívoc pel 2008 és sens dubte perforar el terra de casa i descobrir-hi petroli. A 100 dòllars el barril obriré un petit comerç, amb sortidors a gustos del consumidor; refinat, sense refinar, destil·lat, sense destil·lar, macerat amb barrica de fusta...

Onzena campanada: Vull que l'any passi molt de pressa, a velocitat supersònica. I és que el 2014 s'acosta i estic en estat de xoc nerviòtic. En Carod ens va prometre que ajudava a la fi irreversible d'ETA, que feia un pacte per una Catalunya més catalana, que seríem reconeguts com a nació, que rebutjaríem un Estatut retallat. No tinc cap dubte, per tant, que el 2014 serà l'any de l'independència.

Dotzena campanada: Engoleixo el darrer raïm. Entrem en un any memorable. Em deturo, observo els amics que m'envolten i amb qui m'abraço desitjant la felicitat sincera. Decideixo que em faig enrere de tots els desitjos anteriors. L'eròtica del poder es desploma i emergeix l'autenticitat de les presències. El desig del 2008 és seguir comptant amb aquest privilegi ardent.

Bon any nou!!!!!!!!!

Alcova

2007-12-13T03:10:00.000-08:00

ALCOVA

(Dedicat a en Joan Collelldemont)

Despertar-se, amb l'impuls apagat,
en una alcova del vaixell de l'impotència.
Mar lenta, endins, de l'oceà adolescent.
Timó, timoner. Absències...

Despertar-se, amb el rumb gesticulant incertesa.
Ventijol humit, la mar es desdibuixa.
Vers on em menarà l'ona febril?
Quin port, destí? Abraçades i silencis...

No aprens encara -heretge incomprès-
que el clam no és fortuït,
sinó que s'exercita amb reblerta saviesa?
Predisposició, mar que s'ofega en buit. Anhels i derrotes...

No has après, timoner de vidre,
que el savi és qui ensuma i reconeix.
Comprèn el dia, i endebades la nit.
Estima el verb i la paraula. Colors i esperances...

Despertar-se, amb el perfum de valors corruptes.
Cultura, país, arrel, dignitat;
són marques de veu, combulses i determinants.
La mar, arreu. Motors, empentes vitals que es desplomen...

Et despertes en aquesta alcova,
i el més seductor és llançar-se a la mar;
però la mar és frígida i l'escalfor és possible.
En cada recer hi ha un foc que crema, un fanal potser...

Benvinguts a la casa gran del catalanisme

2007-11-11T13:21:00.000-08:00

Avui m'han convidat a un sopar molt especial. M'he vestit de vint-i-un botons i m'he posat una corbata amb les quatre barres catalanes, apropiadíssima per a l'ocasió. Condueixo fins a un poblet encantador, entre Sau i Manresa, però allunyat de Miravet. L'entorn és recomfortant, una estampa de casetes amb hortet i l'esglèsia amb el campanar majestuós pronunciant el seu domini, territorial i també espiritual. Amén.

Arribant a l'escola Lluís Companys, em dirigeixo a la dreta empalmant el carrer Prat de la Riba. En aquest punt s'arriba a la plaça Macià. Em deturo a consultar la direcció amb un veí, un ancià panxut i xiroi, que mastega una fulla de menta i parla un català impol·lut. Arribar a la detinació és molt senzill, exposa el rondanxó, només cal prendre el carrer Maragall, i a la cruïlla amb el passeig de Martínez Sistach trencar a la dreta. La casa no té pèrdua. Ocupa tot el traçat del carrer Pujol.

Ja he arribat a la Casa Gran! M'esperava una mansió descomunal i pretensiosa, però resulta ser un mas de del segle XX amb petits retocs quasi imperceptibles. Grans finestrals amb cortines de blau tènue a l'estil escandinau i postmodern d' Ikea. Només sortir del cotxe m'abraona amb una càlida benvinguda el porter i majordom de la casa, l'incombustible David Madí. Entrem i l'estança em produeix un aiguabarreig d'aromes; un rebuf ranci, de ratafia, amb una lleugera sentorde perfum francès sarkozyà. L'estança principal la dominen un oli del palau de la Generalitat amb un Jordi Pujol jovenívol i exultant, i una pantalla de dimensions gens austeres. El majordom em convida a seure i em projecta un vídeo. De producció pròpia, em venta orgullós. “CondifencialCat II”, amb Carod el conspirador i Montilla l'usurpador com a protagonistes.
Pugem al primer pis. A la dreta hi ha l'estança d'en Felip Puig. Em convida a entrar. Un petit escriptori amb molta paperassa, un volum dels Setze Jutges i una estel.lada penjada sobre el capçal del llit. A la tauleta de nit, una fotografia familiar i una altra situat enmig de Carod i Puigcercós al Pati dels Tarongers.
A l'esquerra hi ha la cambra de l'Oriol Pujol. No hi entrem, doncs sembla ser que abans de sopar vol reapassar un speach parlamentari sota la mirada atenta i auscultativa del seu antecessor Puig. “Senyor president, senyors i senyores parlamentàries....” es filtra per la porta.
Al segon pis hi trobem la cuina que emet uns flaires seductors i que em desperten una sensació de fam exageradament voraç. El menjador tot està preparat. Elegància i comfort es conjuminen magistralment. Una escala de fusta ens condueix al segon pis, d'una única estança, la més gran de l'antic mas. L'inspirador i creador d'aquest ambiciós projecte comunal no ens pot rebre, doncs s'està empolainant per la vetllada. La seva dona i un sèquit d'assessors d'imatge l'acompanyen en la sufocant tasca des de ben dinat. Sembla ser que ja estan enllestint els darrers matisos.
El tercer pis està compost de quatre habitacions per a convidats i qui sap si futurs residents d'aquesta comuna integradora de l'univers nacional i multisensibilitzat. La que té llit de matrimoni l'havien adequada per a Saura i la Mayol. Però a última hora s'han disculpat per la no assistència. El règim vegetarià estricte i l'inexistència de transport púbic han estat causes de força major esgrimides per la parella. L'habitació amb dos llits individuals estava destinada al binomi Carod-Puigcercós. L'agenda de preparatius pel 2014 i els tràmits de divorci han impedit que es poguessin desplaçar. Una llàstima, es veu que ha dit en Puig desmoralitzat. Una tercera que havia d'ocupar en Maragall, però un contratemps molt ben calculat i sofisticadament ordit per l'Iceta i en Montilla ha trastocat la el compromís de l'ex-president. L'habitació l'ocuparà en Piqué, que a última hora ha decidit acceptar venir a sopar. Després d'haver militat a l'esquerra i a la dreta, ara vol tastar el centre. Està per arribar. La darrera habitació l'ocupa en Joan Carretero, que està fent una becaineta. Vé de Puigcerdà i la collada li ha trasbalsat l'estòmac. Feia temps que no es desplaçava i la manca de rutina li ha jugat una mala passada.
Les golfes les han habilitat per en Duran i Lleida. Una habitació poc pretensiosa i molt funcional. Un quadre de Madrid, un Mapamundi i diverses forografies a la paret, amb González, amb Aznar i també amb Zapatero. Sobre l'escriptori una rèplica de la moreneta. Un llit de matrimoni amb el cobrellit de quadradets d'allò més convencional i tradicional. Un sant crist i el rosari completen aquest quadre tan decorós i espirejant.L'olor de resclosit m'ofega les narius i em precipita amb avidesa escales avall.
Fora al jardí, l'antiga caseta d'eines i mals endreços l'han reconvertit en un habitatge d'allò més digne. Hi estiueja el president Pujol, amb combinació obligada amb Queralbs. Una agre discussió del seu fill amb en Duran aquesta tarda ha cancel·lat la seva assistència i s'ha fet servir una manduca lleugera en la seva reclusió.
El sopar és a punt, ens avisen des de baix. Els comensals ja estan a taula, a excepció de Mas, que n'ocuparà, com no podia ser d'altre manera, el cap. Amanida de gírgoles i mongetes de Santa Pau, escudella, bacallà amb sanfaina i crema catalana cremada. Tot regat amb vi del priorat, cava, cafè i un traginyoli de ratafia.

Encenen les espelmes, s'apaguen els llums. Entra l'Artur Mas, amb rictus poderós i pletòric. Un home d'Estat, sens dubte. Porta pantalons de pana, espardenyes i una barratina d'un lila abrumador. Sona música, en Sisa. “Oh benvinguts passeu, passeu, de les tristors en farem fum. Que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú”. Bon profit.

Sincerament, Maragall

2007-10-25T11:21:00.000-07:00

Sincerament, Maragall

Si em permets, president Maragall, voldria donar-te les gràcies. Pel que has estat, significat i representat, i pel que segueixes essent, significant i representant. Estic lluny de pretendre, ens les següents humils, però sinceres i apassionades paraules, desglossar la teva figura. És a bastament coneguda per tots i és senzill accedir a qualsevol biografia per múltiples mitjans. Tan sols ambiciono oferir un petit traç de lloança merescuda i reconeixement obert.

Sempre he admirat el teu lideratge innat, la teva força política difícilment equiparable. El teu gest llunyà, a voltes absent en les formes, però vibrant en el contingut. Podria seguir etzibant elogis i sensacions, però fóra sumament circumstancial. Has estat molt gran, president. Ets molt gran.

Vas liderar un projecte urbà ambiciós, agosarat i ficte dieien molts. I mirem la Barcelona que tenim, la que vas projectar, orgullosa i crescuda. Una ciutat satisfeta d'èxits, assedegada de fites per arribar.
Vas liderar també una Catalunya massa silenciosa i avorrida, amb unes maragallades que no eren sinó espurnes d'una ment talentosa i d'un tarannà distint i vibrant. Llàstima que el silenci i l'avorriment siguin per molts el benestar. Llàstima també que els terratrèmols creatius i els contracops innovadors siguin jutjats com a follies irremeiables.
President Maragall, difícilment algú pensava que haguéssis deixat el llistó tan alt. Però observant el que tenim-m'abstindré d'esmentar-ne el nom, ja que m'acreix un enfonsament soporífer- el llistó està inabastable.

He parlat de passat i també de present. Però deixa'm també esbossar el futur. Lideraràs també, no en tinc cap dubte, la lluita més abrupte. La pugna contra la indefensió que tantes vegades assesta la vida. I no ho faràs en silenci ni amb avorriment. Serà la teva maragallada més humana, el teu èxit més entusiasta

Tal com deia el teu avi poeta, oblida't de tot regrés, no s'acaba el teu viatge; no s'acabarà mai més.

Una abraçada president.

Torna el millor Carod, Josep Lluís, és clar

2007-10-17T09:12:00.000-07:00

Torna el millor Carod, Josep Lluís, és clar

Com són les coses en aquest país petit en què vivim. Avui et crucifiquen, t'enfonsen en ruïnoses pestes subterrànies i l'endemà et veneren i t'ensalcen en l'heroïsme més exacerbat. Som així i què hi farem. Catalonia is different. Amén.

De les aigües més agitades i vaporoses del mar de la política catalana, després d'una relliscada estimulada per certa informació confusa-invitació a la Bienal de Venècia- i per l'ona expansiva de l'eufòria de l'èxit inqüestionable de Frankfurt, va emergir el millor Carod. En Carod tenaç, el líder convincent, intel·lectualment brillant, d'oratòria exquisita i tallant.

No queda ara ja cap dubte de que en Carod, després de la seva intervenció ahir al programa de TVE Tengo una pregunta para usted, és d'aquelles poques, poquíssimes m'atreviria a dir, figures polítiques capaces d'arborar passions, de teixir debats entorn a la seva dialèctica, la seva persona, els seus arguments i iniciatives.

Carod no deixa indiferent ni aquí ni allà. I quan dic allà em refereixo a aquella Espanya fosca, casposa, intransigent, que es resisteix acceptar la diferència, el pluralisme i fins i tot la democràcia. Aquella Espanya que el volia mossegar amb ullals “rojigualdos”, representada dignament per uns enginyosos malabars del verb i la paraula que pudolaven entre el públic, i que va acabar empassant-se el glaç amarg de la pròpia inèpcia.

Ahir vam tornar a sentir aquelles punxades d'orgull patriòtic, de satisfacció envers una figura política que ens representa i que diu sense embuts, davant el toro amenaçador- a l'aguait de l'embestida mortal i definitiva- allò que molts callem per por o per vergonya.
Ahir més que mai vam entendre que això és el que hi ha i que res més és possible. Molestem , enfurismem i servim menyspreu. Ahir, més que mai, va quedar clar quin és el camí a emprendre.

Tan sols dues consideracions. En Carod que vam veure ahir, en Carod despullat de matisos i imposicions tripartites, és un líder que convenç i sedueix. És el Carod que anhelem en l'escenari autòcton, al govern o la oposició.
I la segona: Quin univers de distància existeix entre en ell i els Puigcersosos i Vendrells de torn! Que en prenguin bona nota si preparen l'escac i mat en el proper Congrés Nacional de partit. Ahir els va donar una lliçó magistral d'atractiu polític i lideratge inqüestionable.

Tengo una pregunta para usted ha deixat tres moments per la memòria. El preu del cafè de Zapatero, el sou d'en Rajoy i el “No me llamo Jose Luis” d'en Carod. No sé vosaltres, però que content estic de ser català. Avui, almenys. Demà ja veure. Spain is different. Amén.

Somnis Retrobats

2007-09-18T22:15:00.000-07:00

Eren ja passades les dues de la matinada quan en Ricard va sortir de la seva cambra de l’hotel i es projectà resolut escales avall. L’accés principal de l’hotel era tancat, però recordava que el recepcionista, un noi lívid i espigat, sever i de poques paraules, li havia mencionat que la porta del darrera romania tota la nit oberta, a l’espera dels quatre tocacampanes que tornaven a altes hores amb el cap tèrbol i la rialla imprudent de la gresca. A fora, la fredor de la nit, el silenci fosc de l’hivern.
S’havia aixecat del llit d’una revolada, amb els ulls enterbolits encara pel somni que l’havia fet desvetllar. S’havia vestit amb celeritat extrema, com si el temps mateix l’anés a endrapar. Era el somni que feia mesos que el perseguia. Però en Ricard era de tarannà dòcil i sofert i es deixava acuitar pels seus somnis.Aquest mateix matí, l’empenta vertiginosa d’una fantasia i la recepció d'un propspecte turístic adreçat nominalment l’havien portat a agafar el cotxe i dirigir-se a Cadaqués. I ell que detestava tant conduir!
L’havia tornat a veure, arran de mar, amb el seu posat encorbat i carregós. Com en les altres ocasions, el seu desconsol mostrejat en tots els contorns del seu perfil. Tenia el plor contingut i l’esguard perdut molt endins. Els ulls no s’oferien a l’exterior, es recloïen en una autocontemplació plena de patetisme. El mormoleig de la mar no l’alterava. Feia unes passes endavant i s’aturava, com si considerés a on s’havia d’encaminar. Orfe de determinació, avançava uns metres i es tornava a travar. I així passaven les hores. Ella, allà sola, amb el cel de Cadaqués revestit al seu rostre.
En més d’una ocasió en Ricard hi havia conversat breument. Ella responia amb paraules curtes i entrebancades, com si la enraonia li pesés i desitgés per fi desempallegar-se del plugim de preguntes que aquell xicot descarat i insistent li llençava. Això sí, mai no havia fitat els ulls a en Ricard. Contestava encongida i temorosa, amanyagant-se els cabells llargs i terrosos, que feien flaire de tristesa.
Saps, quan contemplo els teus cabells sento que l’hivern es desglaça i que la primavera em destina somriures. És estrany, no trobes?
Així de sobte li etzibà en Ricard aquelles paraules que la deixaren torbada. S’encongí encara més i plorava per dintre. Alguna vegada havien parlat de literatura. Ella es confessà devota de la lectura, sobretot de les novel·les. La poesia la trobava feixuga i el teatre l’avorria. Li agradaven especialment els llibres de la Isabel Clara-Simó. Havia llegit La Salvatge un munt de vegades i havia plorat molt.
-M’agraden les novel·les que fan plorar. Plorar em distreu.
En Ricard preferia la novel·la anglesa. Li va explicar que havia llegit tots els llibres de Charles Dickens i d’Oscar Wilde i que algun dia viatjaria a Londres per retrobar-se amb els espais que li havien trasbalsat l’ànima.
-Vindries amb mi?
La resposta era sempre la mateixa, la mirada perduda i l’espera inacabable. Eren converses breus, ella era la que en marcava la brevetat. De sobte el mutisme més punyent queia sobre aquelles dues presències, ella s’alçava i sense mirar-lo encara, mussitava unes paraules que es confonien amb el silenci i fugia.
Haig de marxar. M’espera.
Així acabaven tots els encontres, amb aquestes mateixes paraules, que deixaven en Ricard pensarós i incrèdul. S’estimava aquella figura encongida i distant.
No trigà ni cinc minuts a arribar davant de la mar. Havia alimentat de forma forassenyada el pressentiment grotesc de trobar-se amb la seva estimada. Des que sortí de l’hotel l’esbatec del seu esperit responia a unes palpitacions exsangües, al llindar de l’esbufec. La veu de les ones era acompassada i en Ricard la sentia batre dins seu amb uns repics lleus i rítmics. La mar i Cadaqués eren un oasi de quietud exquisida. No hi havia ningú, tan sols el respirar del son somort de la nit que dorm. Comprengué que els somnis són engendrats per alimentar-los, fins i tot per acariciar-los mentre creixen. Tanmateix, quina era la realitat genuïna? Això en Ricard no ho sabia. Decidit a tornar a l’hotel, a l’aixopluc de l’habitació descolorida i atrotinada per la qual havia pagat vint euros, va veure aparèixer una ombra encimbellada i escapadissa que sortia d’un carreró empedrat i es dirigia resolta cap a la mar. Reconegué en aquella ombra el recepcionista malcarat de l’hotel. Aquest, en veure’l, canvià la trajectòria ferma que resseguia i se li acostà amb pas enèrgic. En tenir-lo davant, en Ricard va advertir aquella cara jove, però ressentida. Els ulls penetrants i excessivament llòbrecs l’inquirien amb impaciència.
-Bona nit. Esperava trobar-lo aquí aquesta nit. Hem de parlar. Segueixi’m.
En Ricard es quedà un tant sobresaltat, del tot incapaç d’articular cap gest ni paraula. Talment com si el raonament se li hagués desfarmat en un bassal d’estupidesa. Aquella veu esgargamellada li causà un estreniment que no l’abandonava.
-L’aire és molt fred. No tingui cap por. Acompanyi’m. El que li haig d’explicar és molt important.
En Ricard dubtava, el temor i la intriga confluïen en el mateix espai en el seu magí. Sense gairebé reaccionar es trobà seguint les petjades urgents d’aquell jove espigat i misteriós. Pujaren pel carrer de l’Esglèsia, el racó predilecte d’en Ricard en aquell vilatge. La nit i la reserva feren que ni s’adonés de l’excelsa poesia d’aquell carrer que hores abans l’havia captivat.
El recepcionista de l’hotel s’aturà davant del portal d’una caseta pintada de blanc intens i blau de mar d’estiu. El noi obrí la porta i li féu un senyal ara sí tònic a en Ricard perquè entrés.
-Aquí es casa meva. Entri, no tingui cap por.
Sense seducció i com si uns somnífers li assetgessin la testa, en Ricard entrà cautelós amb els ulls abrusats pel recel. L’arrossegava l’atzagaiada d’escolar-se en un indret clandestí, despullat de mirallets; un abisme on la reversió era una fita inversemblant.
Les dimensions de la casa eren petites, especialment el sostre, molt baix, que provocà a en Ricard una sostinguda sensació de necessitat d’ajupir-se per no esterrossar el cap en aquell ciment lletós. Un passadís estret i nu conduïa al menjador, on s’aixemplava l’aparença minimalista de l’estança. El poc que hi havia a la sala estava disposat en l’ordre més estricte. Les parets alternaven el mateix blanc penetrant del passadís i de l’exterior amb un cadmi viu i càlid. El canapé era la peça que destacava per sobre les altres i en subratllava l’escassetat. Era d’un vermell baladrer i asfixiant. Completava el menjador una taula de vidre transparent i dues cadires negres del tot elementals. Un quadre de proporcions immenses, de fons ocre i amb tot de puntets de diferents colors i tamanys, desenfadats i esparpallats sense solta ni volta, dominava l’habitació. Res més, ni llibres ni televisió. En Ricard guaità el quadre i comprengué que ell era un puntet d’aquells insignificants, malbaratat entre d’altres milers de puntets desconeguts. Pensà que a ell li esqueia el color gris, un color del tot insubstancial, que mai es distingeix per sobre els demés. Sentí la veu del xicot que provenia d’una cambra annexa. Indubtablement la cuina, per l’estrèpit i dringadissa que en procedien.
-No em queden cerveses. Veig que tinc vi d’agulla gairebé glaçat. Què li sembla?
-M’està bé. El que tu vulguis.- La veu d’en Ricard seguia esmorteïda i incrèdula, però la curiositat avançava amb avidesa.
El noi espigat tornà amb l’ampolla de vi i dues copes que diposità sobre la taula. Es mirà en Ricard amb un lleu somriure de complicitat.
-Sóc l’Ernest Fageda. No sap com em plau tenir-lo aquesta nit a casa meva. Recomforti’s, renoi!
-La veritat és que encara no sé què hi faig aquí. Perquè volies parlar amb mi? Perquè t’havies afigurat que aquesta nit m’acostaria vora la mar? Has de comprendre el fet que estigui intranquil. Estic a casa d’un desconegut que m’ha ventat comentaris molt estranys i incomprensibles.
-Insisteixo que es recomforti.- Destapà l’ampolla que havia semblat resistir-se-li i omplí les copes gairebé a vessar.-Faci’m el favor de brindar.- Els gots toparen, com també toparen les mirades.- Brindem per la història que li vaig a explicar. Una història on vosté n’és un actor important i definitiu.
-Quina història? Es pot saber de què caram parles? Què vols de mi? Acabem d’una vegada!- L’excitació d’en Ricard era cada cop més pal.lesa. L’ignorància evident en aquell assumpte el devorava.
L’Ernest fità en Ricard, s’arrapapà a la seva cadira, bevé un glop llarg amb satisfacció i deixà brollar una xarxa de paraules.
“Vaig néixer a Santa Pau, un poblet maravellós de la Garrotxa. No sé si n’haurà sentit a parlar o fins i tot potser recorda haver-hi estat. És a pocs quilòmetres d’Olot. Doncs bé, jo era el petit de dos germans. La meva germana gran, Roser es deia, morí d’un accident de motocicleta. Tornava de classe de l’Institut d’Olot i un camió l’envestí. Es veu que el cap li quedà completament aixafat. Aleshores ella tenia disset anys i jo només vuit. La mare s’enfonsà, ho recordo vagament. Per cert, els meus pares tenien un hostal al poble. Aquest és un element essencial perquè vosté segueixi el fil de l’exposició. No era un hostal massa gran. Tenia exactament catorze habitacions, totes elles amb bany “en suite”, molt escarides tot i que gràcils. El negoci rutllava de primera, sobretot els caps de setmana i en èpoques de vacances. El pare s’encarregava de la gestió i del paperam, mentre que la mare es passava el dia sencer i fins i tot part de la nit ficada a la cuina. Els clients apreciaven el seu estil culinari casolà i sense les sofisticacions de moda que ella repudiava. La tríada la completava la Mercedes, una doneta esquifida i amb molt de pit que ajudava a la mare a rentar plats. Havia arribat procedent de l’Amèrica Llatina, mai havia dit exactament d’on, però parlava un català impol·lut. Era servicial i sempre assentia. La mare no hi volia ningú més a la cuina. La cuina és el meu espai fonamental. Hi vull la meva intimitat, sempre deia.”
L’Ernest anava deixant lliscar les paraules, com si les palpés i n’assaborís el tacte.
“M’agradava l’hostal, sobretot els diumenges al matí, que feia olor de xocolata calenta. Als catorze anys vaig començar les classes a l’Institut d’Olot. M’hauria agradat poder-hi anar amb motocicleta, com la resta de companys de la meva trepa. Però el record de l’accident de la meva germana, encara perceptible en el gest de la meva mare, em féu desistir del més indirecte suggeriment. Hi anava en un autobús ple de mainada cridanera que eixordaven l’alenada durant tot el trajecte. El meu pare m’havia dit que no calia que m’hi escarressés gaire a l’Institut, que aviat m’arrimaria al seu costat en la gestió de l’hostal. De fet, els caps de setmana ja m’havia convertit en el seu educand inseparable. Permeti’m que li confessi que hagués preferit anar a Barcelona o a Girona a cursar els estudis de Turisme. Hauria volgut aprendre a aplicar noves tecnologies i metodologies en la gestió del nostre establiment. Millorar-ne l’eficiència i convertir-lo en un negoci pròsper i modern. El pare sempre em deia que les teories se les mengin els teòrics. Aquí, al meu costat, aprendràs tot el que et cal saber.”
A on menava tot aquell degoteig de paraules que l’Ernest anava trenant? En Ricard escoltava la dissertació de l’Ernest amb atent avorriment. Li semblava una narració banal, amb un punt amarg de tragèdia, com gairebé totes les històries. No aconseguia desxifrar quin podia ser el seu paper en aquella crònica.Malgrat tot, el neguit se li havia anat amorteïnt i el vi finíssim d’agulla, quasi glaçat, l’anava ablanint.
“Vaig acabar tercer de B.U.P. amb disset anys i el pare em va dir que no calia que seguís estudiant, que ja havia arribat l’hora de posar-me a treballar amb dedicació exclusiva. Ell es trobava cansat i feixuc i ja tenia ganes d’alguna porció d’oci i d’algun horitzó de calma i repós. Ara li demano que presti molta atenció, ja que la meva història, la nostra història vaja, pren un tomb definitiu i d’un interés singular. Un dissabte al mes venia a hospedar-se a casa una mestra d’escola, afeccionada al sexe adúlter. Mai repetia amant i arribava puntualment a les nou del vespre, quaranta minuts abans que la seva prodigiosa conquesta. Solíem intercanviar quatre futileses, agafava la clau i pujava airosa i petulant escales endalt. Va ser un dissabte d’abril quan em va explicar que coordinava un programa de parelles lingüístiques. He de reconèixer que la idea de prendre-hi part em va resultar immediatament abellidora. Disposava d’un parell de tardes lliures entre setmana, i em plaïa poder escapar-me a Olot, entaular alguna relació i alliberar-me de l’esclavatge monòton de l’hostal.
L’amant arribà, pusil·lànime i amb aire complidor. Li vaig indicar amb un matís trapella l’habitació i ell amb l’esguard ja mitigat m’etzibà una salutació quasi còmplice.
Així va ser com vaig conèixer la Miguela, una immigrant de l’Uruguai. Ens trobàvem els dilluns i els dimecres al cafè del carrer Sant Narcís. Algun cop, si projectaven algun film en català, anàvem al cinema. La Miguela no era allò que diguem una persona donada als excessos verbals. Sempre es mostrava distant i circumspecte. Això no vol dir que no forgés importants progressos en el domini de la nostra llengua. Aprenia amb celeritat i desimboltura, fet que em resultava admirable atès el seu tarannà. Ja es deu imaginar que ràpidament vaig quedar seduït per aquella figura. Era una noia fràgil, de sensualitat serena i continguda. Estic convençut que vosté em comprén d’allò més bé. No sabia exactament com mostrar-li la meva afecció, temerós que fugís enquimerada i no la tornés a veure més. Va ser una tarda de pluja intensa quan em va demanar si la podia ajudar en una recerca d’importància cabdal per a ella. El cafè estava desert i en silenci, però les seves paraules emergiren abrigades de rubor. M’explicà com havia abandonat Montevideo, la seva ciutat, els seus amics i la seva adolescència. M’oferí un dibuix esquemàtic de la seva vida en terres americanes. Un dibuix amb traços embardissats i corbes exagerades. Però no em detindré en aquest punt. Veig en els seus ulls un interés creixent, i això em satisfà, però no el vull afeixugar amb detalls que puc ben bé ometre.
Vam organitzar la sortida a Barcelona, no sense abans haver-me de barallar amb el pare per absentar-me un dia sencer. Ens vam reunir amb la Miguela al punt de les set del matí a l’estació d’atutocars de la Teisa.
Aquest vi m’està desafiant amb buits de memòria. M’he oblidat esmentar-li el propòsit de la nostra recerca. No era cap altre que trobar el seu germanastre, del qual n’havia sabut l’existència per una coneguda catalana de la seva mare. Com pot comprendre aquesta revelació féu que es decidís a emprendre el viatge transoceànic que la portaria a conèixer un esqueix d’ella mateixa que fins llavors no havia despertat. Recordo el perfum que s’esllavissava del seient de la Miguela. No ens vam dir res en tot el viatge. Ella llegia La Salvatge, de la Isabel Clara-Simó.”
Una llança que no era del ví, per molt d’agulla que fos, estremí el semblant d’en Ricard. La imatge del seu pare apareixia intermitent però amb força, onsevulla que en Ricard governés la seva mirada. En el quadre de puntets, en el canapé despullat i colorat de sang tèbia. I li vingué a la ment l’estampa innocent de l’avi Alfons, davant la confiteria Carrera, a la plaça Magallanes de Montevideo. El pare, de petit, li explicà que els avis hagueren d’emigrar després de la Guerra Civil, en un dolorós periple per París, Santo Domingo i la capital d’Uruguai, on definitivament s’establiren. Després d’uns primers temps de penúries i estretors van reunir prou capital per enraigar un diminut negoci pastisser, que ja formava part de la tradició gremial familiar. Els besavis havien regentat una deliciosa confiteria a la plaça Joanic del barceloní barri de Gràcia. Segons li contà el pare, els anys cinquanta foren temps de prosperitat i bonança en el petita nació sud-americana. El negoci de l’avi progressava i aviat compraren un solar adjunt per atendre la clientela vinguda dels barris més dispersos de la ciutat.
El pare mai li havia explicat les circumstàncies que l’empenyeren a deixar el país on havia nascut i que l'havia convertit en un adolescent lúcid i resolut. Així que acabà els estudis de biologia, féu la maleta i s’abandonà al destí d’una terra que coneixia referencialment, pels records paterns evocats en les tardes de diumenge, ensucrades pels melindros i la xocolata desfeta.
L’estança apareixia més porosa encara, més reservada. L’Ernest aparegué amb una altra ampolla de vi. Omplí les copes dreçant un somriure satisfet i pretensiós.
-Començo a distingir la meva part en aquesta escena. Em resulta tan sorprenent...
-No s’obstini, relaxi’s. Aviat arribarem al desenllaç. Se n’adona ara del perquè li he esmentat que el que li havia de relatar era sumament important?
-Estic confús. Tot plegat és de sobres laberíntic.
“No ens costà trobar-lo. És més, ens va resultar sorprenentment senzill. La Miguela tenia una carta de la seva mare, de qui feia quinze que no en sabia cap vestigi, amb una adreça del carrer Escorial, adjacent a la Plaça Joanic. Una carta amb destinatari que mai havia estat enviada. Ens calgueren poques preguntes per aterrar al Departament de Cultura de la Generalitat. Ja em pot ben creure, havien passat anys, molts anys, però la memòria sol ser tossuda i vam topar amb veïns que recordaven molt bé la família Carrera, singularment en Jaume Carrera, biòleg del zoo de la ciutat, ara ja retirat, segons havien sentit a dir. I per descomptat en Ricard, un jove àvid i talentós que apuntava alt en l’univers polític. Ja era tot un director general d’un departament de l’administració i tenia recorregut per galopar. Això sí, brames rivals emfasitzaven el seu temperament somniador i capgirat”
En Ricard ja no fitava els ulls de l’orador. Tenia el tronc precipitat al terra pedrós i l’expectació havia esdevingut ja pànic i desfeta.
“Vam ordir un pla molt trenat i progressiu. La Miguela apareixeria de tant en tant en espais del seu entorn quotidià. Unes trobades que resultarien atzaroses i distants.”
-On és ella ara Ernest? La vull veure. Necessito parlar-hi.
-Tot arribarà. No pretenguem esprintar, que arribaríem cruixits.
En Ricard ja no sabia quantes copes s’havia begut, però se sentia vagament tèrbol i només anhelava escapolar-se d’aquella xerradissa trasbalsadora.
-Ara sí seré breu. Vull que acabi de conèixer la història en tots els seus detalls trascendents.
“Potser ara si efectua una reflexió retrospectiva, reconeixerà que tots els encontres s’esdevingueren en dilluns, el dia festiu enter que havia aconseguit negociar amb el meu pare a canvi de la tarda de dimecres. La Miguela es passava la setmana esperant consumida l’arribada del dilluns i del viatge a Barcelona. L’eufòria i l’agitació de l’anada es transmutava en plor i impotència en la tornada. Plorava i llegia. Charles Dickens, Oscar Wilde i “La Salvatge” una vegada i una altra. No va ser fins fa poc més de quatre mesos que va venir per primera vegada a l’hostal de Santa Pau. Mal llamp el dia que vaig decidir donar aquest pas! Ja em pot ben creure. Volia que la família la coneixés. Érem inseparables, i com ja deu haver percebut, jo l’estimava amb desvari. Sopàrem junts a la cuina. Amb la mare s’entengueren de forma immediata. Dues ànimes parques de paraules i pusil·lànimes. M’estranyà, tanmanteix, el silenci greu i remot del pare. Tinguérem la sort que la Mercedes tenia el seu dia festiu i havia anat a visitar una amiga de Figueres, on passaria la nit. L’hostal estava ple i acondicionàrem l’habitació de la cuinera per a la Miguela. L’endemà al matí un fet canviaria abruptament la nostra vida. La noia no aparegué per esmorzar a l’hora convinguda. La demora estava resultant excessiva i em vaig acostar a la cambra consirós. Ella era sempre obsecadament puntual. No li contaré l’escena amb tots els ets i uts, perquè encara em pessiga les entranyes. Sobre el llit descansaven unes receptes de cuina escrites sobre paper per la Mercedes. Just al costat, el sobre amb la carta de la mare de la Miguela. No hi havia dubte possible...”
-Ernest, això em resulta molt dur. No puc comprendre...Sembla versemblant tot plegat, però hi ha massa foscors...
-Foscors? No li sembla evident? Desperti Ricard d’una vegada!
-I Cadaqués? Tu treballes aquí, a l’hotel on jo m’hostatjo. Vius en aquesta casa.Què hi fas aquí? Què hi faig jo aquí?
-El silenci del meu pare durant el sopar amb la Miguela. Li he comentat fa uns breus instants, ho recorda? Aquell silenci era la l’aquarel·la d’un nou descobriment terrible.
-Ernest...
-La mare es tancà a la seva cambra i no en sortí ni per despedir-nos. Fou el pare mateix que contactà amb un vell company d’escola que m’oferí la feina de recepcionista a l’hotel. El prospecte amb val de descompte que va rebre personalitzat al Departament li vaig enviar jo ara fa tres setmanes. Confiava que vingués.
-Ernest...No ho sé tot encara, oi?
-Aquesta és la carta que la Mercedes no arribà a enviar mai al seu pare. Si us plau, llegeixi-la.

Buenos Aires
3 de febrer de 1985

Apreciat Jaume,
Abans que res, encara no estic segura de si em decidiré a enviar-te aquesta carta. Tinc molts dubtes de la teva reacció en llegir-la. Ho pensaré detingudament aquesta nit.
Segueixo sense explicar-me la teva sobtada fugida de la ciutat, sense un adéu ni una nota. Entenc que la situació del país no t’oferia l’horitzó adequat per les teves pretensions d’una carrera triomfant. Comprenc també que el naixement de la nostra filla t’ofegà sobremanera. Sempre m’havies suplicat que avortés, que la teva família mai toleraria un fill engendrat en pecat. No t’imagines amb quina velocitat creix la petita Miguela. La miro i veig els teus ulls llepats d’avidesa.
Al cap de tres anys de la teva partença ens vam traslladar a Buenos Aires, d’on ara t’escric. Montevideo m’esgotava i ens vam instal·lar a casa de la tia Paola a la Recoleta. De seguida vaig trobar feina de cuinera en un hotel brut i descurat. Prostitutes i males peces. Amb un sou escarransit amb prou feines hem anat tirant. I quan la mesada no arriba, l’hotel m’ofereix la sobrepaga alternativa. Em sento bruta i despreciable, Jaume. La Miguela mereix un futur més digne. És una nena forta i agraciada, però per dins és feble i distant.
Fa uns mesos he conegut a un jove català. S’ha sorprès de que jo parlés tan bé el seu idioma. Sovinteja l’establiment. Ha vingut a negociar la compra d’unes neveres per a un hostal que regenta en un petit poble prop de Girona. És un home compromès, però m’ha convençut per anar a ajudar a la seva dona a la cuina, amb allotjament inclòs. Podré enviar diners a la Paola per tenir cura de la petita i quan reuneixi alguns estalvis la vindré a buscar. No veig cap altra sortida, Jaume, per la Miguela i pel germanet que ha de néixer.
No sé si el destí farà que ens tornem a trobar, qui sap si passejant per Barcelona. Però si t’haig de ser sincera, preferiria que no fos així.
Atentament,
Mercedes

-Ernest...tu i jo?...on és ella?
-La mar, Ricard, la mar de Cadaqués...

2007-05-07T12:03:00.000-07:00

30 anys del Pub Xauxa

Destapem l’ampolla, amb fresca mestria.
Són els anys cosits en els dits amesurats d’experiència.
L’escuma brolla, solta i gràvida d’energia.
Com brollen els records, les il·lusions, i àdhuc la paciència

Destapem l’ampolla, amb càlid recomfort.
En aquest satèl·lit de passions i confidències.
Les copes dringuen en l’espai que endinsa el port.
El port on s’amarra el gust de l’èxit, i el clam de les presències

Hi ha qui encén el crit de guerra.
Hi ha qui tem el silenci d’un rebost de mancances.
Però aquest indret no claudica, i empeny el soc de la terra.
Vencerem la guerra, decapitarem el silenci. Amunt les espases!

Neixen les albades, en la màgia d’un tornaveu de cridòries.
Moren les pors, en la serenor d’un confí de clarabòies.
Destapem l’ampolla, amb fresca mestria.
Que l’escuma brolli, que ens irrompi la follia.

Fem de Xauxa la revolta!
La revolta dels insubmissos de captards estèrils.
Galopem entre les tempestes d’horitzons tèrbols, i fem volta.
Tornem on érem.Ara fa trenta anys.Al mateix punt, al mateix encanteri.

Moltíssimes felicitats. Amb immens afecte.
Àlex Garrido Serra. Manlleu, 23 d’abril de 2007.

EL DESCONSOL DE LA PARAULA. Premi Sant Jordi Santa Bàrbara 2003

2007-03-14T15:20:00.000-07:00

El desconsol de la paraula

Encendre les paraules

fins que en resti només cendra,

que el polsim de la brasa és silenci

despoblat i immarcescible.

He curullat massa hores en paraules,

i de què m'ha servit? No tinc qui les glopegi.

Són un terraplè on sempre m'estavello.

No engoliré més horitzons de paper escrit,

car hores d'ara prefereixo recollir-me

en una migdiada satisfeta de silencis.

Deler de viatges

Corre, fuig!

Encara estàs a temps de seduir brisanines desconegudes.

Encerca, cobejós, allò que t'enllepoleix.

Pren empenta, dispara!

Que siguin perdigons de noves recerques que assaltin

pells de primavera encara verges.

No t'aturis, ni et giris!

Pren l'onada de mar salobre com aurora i destí, i

il·lustra't del cec que coneix l'ombra inversa del camí.

Viatja, i despulla't dels records!

Preferència

Prefereixo la muntanya a la mar.

L'olor frescós i despreocupat

a l'onada clandestina i deslleial.

Prefereixo el ventijol i la tempesta

a la calor impietosa que et xopa la carcassa.

Prefereixo la soledat i les poques paraules

-que siguin mesurades i precises-

a l'eixordiment de la multitud,

que és el suïcidi col·lectiu de les idees,

l'exànime llenguatge de la mitjania.

En aquesta efímera essència

ens cal saber escollir.

I jo sempre optaré per la muntanya,

que és detenció, que és murmuri silent,

que també és mort

Mas

Des del finestral d'aquest mas

veig la vida que descansa amb paciència,

endevinant la quietud i olorant la tarda.

Però aquí no hi ha ningú, ni jo ni tampoc la tarda.

És el silenci sense esposalles,

la franquesa alliberada al compàs.

Si vé la tempesta, si el sol

encén la fulla caiguda,

aquí no hi ha res, no hi sóc jo

ni tampoc la tarda.

I és rigorosament aquí, en aquest mas

de finestrals encimbellats i inermes,

on aprenc a gustar el verd que em contorna.

I m'estimo més a mi mateix

i estimo més la tarda.

Aquí la nit no plora degollada

per xiscles estridents que adolereixen el repòs,

pels vapors de marró tènue

que finen lleugers en la gola infecte.

Aquí el dia vetlla pel silenci

i segurament també per la vida.

Que no vingui pas ningú,

que no ens hi trobarà,

ni a mi, ni a la tarda.

Joanetes, Maig del 2002

Set

Quan fa que no tinc al llit

un cos xop de desig per estimar-lo?

On guardo el record rovellat

d'una carn amarada per instints de tendresa?

Ja no recordo què se sent

extirpant l'ànsia d'uns llavis

que dansen per les oliveres del deliqui.

He oblidat ja el sentir

d'un cor que s'embruixa de dolçor

Tinc set, molta set de pells

i paraules a cau d'orella.

Amb el passar del temps em sento eixut,

com la sorra de la platja

que crema els peus nus

que s'atreveixen a petjar-la.

Tan sols em queda esperar, sense obstinar-me,

invocar el desig, no gaire alt,

que la multitud no descobreixi una veu orfe

que s'ofega en les mancances.

Màscares

Veig màscares arreu,

i jo de bon grat us lliuraria aquesta meva.

Vull deixar-vos-la aquí, anònima,

perquè la restaureu o en féu crema.

La veritat és que poc m'importa.

No pretengueu exhibir-la,

doncs els colors i traços poden ofendre.

Guardeu-la en un racó,

al costat de tantes altres que han perdut

la dignitat de ser exposades al vianant ingenu.

I si un dia torno, de ben segur

passaré pel bulevard

de ponts i màscares. I si tinc sort,

potser sigui carnaval, el més gran liceu

de tota la farsa que ens delimita.

Espero no reconèixer la meva màscara,

que no l'hagueu venuda a cap viatger

absort i sense criteri. Massa feixuga

seria la seva càrrega, car no és res més que això,

que sàpiga que només és una màscara.

Venècia, desembre de 2001

Idèntics

Moltes vegades em sento sol,

massa potser, encallat.

No veig sinó idèntics

en tots els topants que m'envolten

en aquesta solitud aclaparadora,

que tot ho absorveix i preserva.

Però el que més em turmenta

és que aquesta soledat no m'entristeix,

m'hi sento adherit sense limitacions,

en sóc partícep i no em dol.

Potser és la covardia

que no em deixa anar de bracet

amb el trepig bulliciós d'un món que s'eixampla,

amb excés de rapidesa, i que no atrapo.

Jo només sóc l'alba

que es lleva amb els ulls tebis

i es contempla sola,

en l'espai vital d'un paper buit.

I no vull ser més,

que més seria ofergar-me.

Mesurar el temps

La llar de foc, el tió en plena crema.

És la llum vital i austera,

la flama que s'esquerda, la nit que recomença.

Mesurar el temps, tac tac

que t'encambres, tac tac que t'esvaeixes.

La tassa de te, l'aroma conseller.

Que es desvetllin les memòries,

que s'enterrin els excessos, aquí és el teu recer.

Mesurar el temps, és llençar branquells

a la teia coient, perllongar el fumerol

que tard o d'hora s'esvanirà en silenci.

Les hores es dissipen en arestes,

la nit engoleix el xuclamel de records.

Tot és foscor, la tassa érs buida,

l'aroma ja és absent.

El rellotge és encanteri,

les agulles guardaran secrets.

Compte que no toquin les dues,

si a la una no t'has descobert.

Mesures el temps, tac tac

que t'abandones, tac tac que ja no hi ets.

ANTABEL

2007-02-17T15:26:00.000-08:00

ANTABEL

Una espurna al capvespre, blavís del son obscur,
em flecto en una brisaina de decrèpits records,
puix l'oblit em fa mal i em sedueix un rostre dur.
Dolç mantell d'olors humides que furona en els cors,
guspira de guitarra, Antabel era el seu nom.

Conten rondalles que violàvem tota prea,
descalços amb passes d'un caminar quasi embogit.
I els temors d'aquell barracull, fruit dolç d'un vici perenne.
Era un èxtasi cristal·lí. que es vinclava per cada pessic.
Guspira de guitarra, Antabel era el seu nom.

Xiula el vent que xiularàs, però ella no remuga.
Fuig el cos del seu gregal i acarona la fruita verda.
Neixen ceps en el serrellet poruc del teu tronc, gavina.
Fosca la tarda costanera d'un repòs d'olivera,
i tu i jo, abraçats, creuant un incens de valls furioses.

Desesper de la darrera cavalcada, domini
fos d'una tempesta; és el bes glacial d'una mort
que despulla mesquí, més enllà del gual, un llast de misteris.
Dolç mantell d'olors humides que furona en els cors,
guspira de guitarra, Antabel era el seu nom.

BES

Recerques l'absència

d'un cos de primavera.

Foll bes d'un silenci,

quan les venes de llur fortí

foren pols d'una presència.

PROESES DE PRIMAVERA

Proeses de primavera, orgull que pesa,

sovint fugen amb el vent.

Un raig de llum les besa,

dolç manantial de ponent.

VAIXELL DE GUERRA

Seràs vaixell de guerra,

lluna blanca, afany malaltís.

Somni cru d'una senyera,

oblit agre, bell desencís.

CONVERSES AMB EL TÀMESIS

Passejava ahir pel pont de Londres,

abrigant-me del fred encrespat i feixuc.

La visió del Tàmesis quasi glaçat

era d'una bellesa amenaçant.

Volia guanyar-me el seu mecentage,

per un moment sentir que em somreia,

encara que de forma esquerpa, i

em convidava a restar al seu bressol,

en una ciutat majestuosa

que m'estava buidant de compassos.

Però allà en el pont, plovent,

sentia més que mai la distància

clavada en la meva figura,

en un sentit de desencaix general.

Amb el tors fixat ja a l'aigua emboirada,

sentia el Ter davant meu i en mi,

fluïnt enèrgic i resolent espais en la memòria.

Com una fletxa incerta, buscant incerts,

incertes cadenes que per fi havia de trencar.

AL PORT DE BARCELONA

Assegut, genolls al terra humit i mediterrani,

observo la dansa dels colors,

que molt a prop teu dibuixen

el teu regust salat i el teu vaivé de perfums.

Aquí, on la blavor més exultant

s'endinsa serpentajant en les retines meves,

també d'un blau mar però més insegur,

la vesprada em vé a empresonar.

És amb ella amb qui vinc a citar-me,

i sols amb ella on em desitjo ancorar.

I és que és en el seu invencible

silenci que m'imagino arraulit

en la teva pell, conspirant junts

en tots els esculls inèdits

que ens disposa la nit.

El darrer caduceu de llum trencada,

més il·lusori que real,

surt esparvorit de la negror

que s'acull en el buit de la teva partença.

Demà, com cada dia,

aguardaré la tarda.

Serà per trobar-me amb tu

i així no desplumar-me.

Doncs sé del cert que fora

el capvespre tu no existeixes.

Demà, com cada dia, esperaré,

desitjant que sigui el jorn

que amb la teva pell tancarem el pacte

de fugir vers el blau més definitiu,

el d'un demà qualsevol que mai més acaba.

2007-01-09T15:20:00.000-08:00

Amic Zapatero

Amic Zapatero, quina decepció i quina prostració. Quin retorn a la realitat més inesperat i dur. Això no estava en el guió, oi que no amic? Però, respon-me en confiança, qui escrivia aquest guió? Explica’m bé qui és l’autor, perquè em perdo i m’entrebanco en molts passatges de l’obra.

Amic Zapatero, ja ho vas dir, la pau és un camí llarg, difícil. És també un trajecte que pot ser dolorós i en certs moments irracional. Dial·logar amb qui creu en l’ús de les armes com a recurs per a assolir objectius polítics no es pot enmarcar mai en un bastidor de racionalitat. Però segueix essent el camí i cal recórrer els seus altiplans i empits més rampants. I ho remarco, cal seguir, perquè aquesta era la teva determinació ferma, el teu compromís. I un gran estadista ha d’anar sempre més enllà de l’horitzó de les circumstàncies i de les necessitats contextuals.

Amic Zapatero, ha estat realment un error estratègic dels violents? Existeix una escissió manifesta en el si de l’organització armada? Ja saps tu que no, ETA és una calculadora experta i no contempla trencaments interns. Com t’expliques, doncs, una acció tan brutal i incomprensible en un moment que deies que tot anava segons la ruta prevista? Escolta bé l’esquerra abertzale, l’entorn radical, i reflexiona. No en sabien res, no albiraven ni de lluny que s’esfondrés d’una batzegada les seves aspiracions de tornar a participar en la vida política, d’ostentar un lideratge convencional en un procés que els podia resituar en l’espai públic com un actor indispensable d’un nou àmbit de convivència a Euskal Herria. Ja han dit públicament a ETA que la pau i el diàleg no es poden teixir de bracet de la violència. Això és inèdit i no et pot passar per alt, estimat amic.

Ai company, quin moment tan eixut d’esperança i curull de dubtes! Aniré més enllà, tanmateix, en això que cavil·lava. Crec, i t’ho dic amb la més ostentosa de les humiltats, que el sentir de l’esquerra abertzale és generalitzable al mateix si d’ETA. La pràctica totalitat dels presos, i així ho han fet sentir en els darrers anys, ja n’estan fins al capdamunt de podrir-se en cel·les-pagant per les atrocitats innegables que han comès, això és clar- sense entrellucar un cop de gràcia en una legislació rígida i contudent (i qüestionable, tampoc d’això no hi ha dubte). Aquest procés era per ells una claraboia d’esperança, que uns pocs insensats i obcecats han dinamitat qui sap si irreversiblement. Però, amic president, qui són aquests pocs? Segons diuen alguns experts, són Txeroki i la seva banda fidel de criminals de professió. Aquells que consideraves, i aquí el teu incalculable error, amansits als dictats del cap espiritual Josu Ternera, valedor del diàleg i de la fi de la barbàrie armada, una vella glòria del món violent basc de les últimes dècades. No et qüestiono que ell pugui ser l’interlocutor que representi l’autoritat majoritària de la banda, però ha quedat pal·lès que no controla ni podrà controlar els que no entenen una altra forma d’existència que matar i extorsionar a tort i a dret a sant d’uns ideals que probablement ni ells mateixos tenen plenament apropiats.

Amic Zapatero. Què hem de fer ara? Apagar la llum i anar a dormir és temptador. I de nit, les brases enceses s’esmorteexien amb el brufol del vent glaçat. No amic, això fóra massa fàcil. Segueix, seguim, el camí costerut del procés de pau, que la resplandor final segur que l’intuïrem. Asfixia sense demora i sense contemplacions els pocs impacients que impedeixen que la raó democràtica sigui l’eix que vertebri un context de pau que ningú vol renunciar, i menys encara una societat basca esmaperduda i fatigada per tantes sacsajades i flotes de sang que embruten el seu rostre. Vas prometre lluitar per la pau i la pau és el que et demanem. És evident que qui ha esfondrat les il·lusions han estat els de sempre. Però no volem que tu, amic, siguis també com els de sempre. Els de sempre, que com sempre ens han deixat amb la decepció de sempre.

Àlex Garrido Serra

2006-12-19T04:25:00.000-08:00

CAPTARD D'OMBRES I CADÈNCIES

A la llum de l’espelma

No vull perdre la teva calor
ni el teu color de passió ofegada.
T’envejo, saps, amb el teu horitzó provisori,
el teu espai frement en la semi-foscor de l’alba.
A vegades voldria ser tu,
per poder viure auscultant nits i terbolines.

I morir per l’alè d’una cara coneguda.

Tornada

Quan torni, guardeu-me una rialla,
que estic sufocat de silencis.
Deixeu que reposi la mirada,
i us palpi amb els dits,
més enrogallats i desvalguts.
Quan torni no matineu
ni desmesureu l’arribada.
Us vull degustar sense excessos.
I si al capvespre no he tornat,
deseu la bóta i l’embotit,
però no estotgeu els llavis somrients.
Que en els calaixos la pols
enllorda les paraules.

Hivern

L’hivern, gèlid i mesquí,
s’ha endut allò que més estimava.
Hivern, passa de llarg,
i no tornis, que et detesto.
Fuig a pas lleuger,
frenètic, si així pot ser.
Ara bé, hivern t’ho imploro,
embriaga’t de tot allò que et concerneix,
angoixa, ràbia o solitud
i trasteja-ho enllà lluny,
ben lluny, massa lluny,
pensaran d’altres.
Ho sé, els records em feriran
-mal llamp qui et va conèixer!-
Hivern, carreteja-ho ben enfora!

Passes i retornes, freturòs,
retornes i m’ofegues endins,
covertint-me en putxinel·li
del buit dolorós amb què t’insinues.
Què en serà de mi, hivern,
sense allò que més estimava?
Que pòc que sóc ara,
i menys encara que seré.
Ennuega’t hivern,
amb el glaç que téns per comparsa.
I no tornis, t’ho demano per favor,
que no et vull ni en miratge.

Arbre

Arbre optús, arbre ferreny,
arbre suís de fulla humida.
Paisatge de distàncies recòndites,
de verds desfets en blanca melangia.
de tu, arbre, admiro
tanta i tanta solemnitat fingida.

I en canvi tu, arbre meu,
que aixoplugues les meves arrels,
els confins i inquietuds meves,
quina figura tan desvalguda...
Arbre de fulles caduques,
de soc constret i carransit,

Quina dissort la teva, puix no hem trobat
adobs ni regatges d’enginy
per deturar la pal·lidesa
del teu verd maragda,
que ja és aquarel:la
de tons llòbrecs i dubtosos

Arbrell meu, embolcall de ferides,
ja no et queda brancam ni mobiliari.
Sols ets xuclamel de membrances.
Però seguiràs de ben segur
essent fanalet del meu camí,
paraigües dels meus versos:

ROSA d’agost del meu jardí.

I tu, arbre suís, segueixes nevat, fort i segur,
però buit de tacte i ciència.
Arbre optús, arbre ferreny,
arbre suís de fulla humida.
Ja ni t’envejo ni t’anhelo,
doncs ets pura solemnitat fingida.

Cansat

Tinc les parpelles cansades
i el gest descoratjat.
Però la llunyania m’afavoreix
i el temps em dansa a l’esquena.

Amb aplom i posat amable
continuaré, jugaré I pendré risc,
a l’aguait dels atzars.
Així és el trajecte…

Sempre em quedarà,
tu bé que ho saps,
la teva rialla fresca,
el matís frondós del teu mestratge.

Viuré doncs, sense tu,
però esclau de tu,
sense presses ni excessos,
a l’aguait dels atzars…

Feliç

Eres feliç, t’estimàvem.
ara ets repòs sincer,
temps sense espera,
petja sense sender.

Que n’eres de feliç,
doncs t’estimàvem.

Vam estampar estones
de colors engrescats
en el dibuix descolorit
de la defallença ja certera.
L’angoixa, l’abatíem.
El suplici, el censuràvem.

Endebades preníem el compàs
dels contrallums enjogassats.
Conceptes de plenitud;
que significaven tant,
que suggerien encara molt més.

Com el sereno encén vida,
nosaltres bastíem coratges
del res, del no res,
del res més que res.

I tu eres feliç,
doncs t’estimàvem.

No importava la desfeta darrera,
tan previsible i lacònica.
De ben segur de l’escomesa
n’eixiríem victoriosos,
malgrat l’agudesa quasi immesurable
del nostre abatiment.

I jo, nosaltres, gairebé tots,
seguirem algun dia més
en aquest viatge ombrívol i diligent,
en un món que es restreny a si mateix.
Execrable i hipnòtic, al mateix temps.
Rònec I suprem!

Eres feliç, t’estimàvem.
Malgrat tot, eres feliç.

Adéu

Adéu, fins un demà que desconec.
Vençut em despedeixo, pujol avall,
tirabuixons de color crema.

Adéu hivern gèlid i mesquí,
que has fet polsim I cendra
la clau del faristol.

Amb versos abaltits
em recullo i m’endormisco
en el coixí reposat de la nit glaçada.

Adéu, ROSA d’agost del meu jardí.
seguéix essent feliç
doncs encara t’estimem.

2006-12-18T05:32:00.000-08:00

LA IMPLICACIÓ D’EUROPA EN EL PROCÈS DE PAU D’EUSKADI

El dia 22 de març d’enguany, l’Estat espanyol va viure un dia importantíssim, una notícia polaritzà mediàticament tota la informació, tant a nivell estatal com a nivell de mitjans de comunicació internacionals: ETA declarava un alto al foc permanent. L’anunci provocà un esclat d’esperança i també de cautela a tota la societat basca, espanyola, i també internacional. El procès de pau al País Basc, que ja s’entreveia de feia uns mesos, anunciat a mitja veu pel govern espanyol i sobretot pel seu president, José Luis Rodríguez Zapatero, amb l’anunci d’ETA començà a prendre cos de realitat i d’aparença irreversible.
Com s’ha gestionat aquest inici de procès? Què ens ha portat a l’escenari de pessimisme actual, on els dos bàndols (govern i ETA amb el seu entorn) declaren que la negociació està en punt mort, amb el motor travat? On s’amaga la veu i el cos de la Unió Europea en un procés que es remou en el seu ventre?.

Des de diversos sectors es demana la implicació de la Comunitat Internacional, i en especial de la UE, al procès de pau. Actors internacionals, com Alec Reid (important en el procès de pau de l’Ulster), han estat parlant amb agents bascos i han ofert la seva ajuda en la mediació i en el procès de pau. També John Christ, portat al País Basc per la organització Elkarri, doctor i expert nordamericà en processos de pau i resolució de conflictes. Hi ha hagut declaracions d’actors internacionals, com els ex-presidents de Portugal, Mario Soares, i d’Itàlia, Francesco Cassano, donant suport a l’inici del procès de negociació i demanant al govern espanyol un compromís real amb el procès i amb la solució del conflicte. S’han mostrat oberts a ajudar en el procès si se’ls necessita.
Hi ha precedents d’implicació de la UE en processos de pau. En el cas d’Irlanda del Nord, i Còrsega la UE es va implicar, va alentar i ajudar al desenvolupament del procès de pau. Europa ha influenciat directament i indirectament la recerca d’una solució política per Irlanda del Nord, tot i que el conflicte s’havia considerat, com ara l’espanyol, en termes de relacions entre Irlanda i Inglaterra.La UE ha estat també fòrum important de trobada i de relacions entre Irlanda del Nord i Irlanda del Sud, encoratjant i posant mètodes per a la pacifícació política de l’Ulster.
Tant Irlanda del Nord com la República d’Irlanda s’han beneficiat econòmicament de formar part de la UE. Irlanda del Nord ha estat definida com a regió d’”Objectiu Prioritari”, rebent Fons Estructurals i una sèrie de programes dedicats particularment a la revitalització econòmica i al desenvolupament. Aquests ajuts econòmics han resultat vitals per tirar endavant el procès de pau, ja que les desigualtats econòmiques i la situació precària de les àrees catòliques de l’Ulster esdevenien un element instigador de rebeldia contra l’ocupació britànica i d’extensió temporal i recolzament social del conflicte.
Aquestes receptes de la UE no són aplicables al cas del País Basc, ja que la situació econòmica és de les capdavanteres de l’Estat espanyol, tot i l’estancament del creixement dels darrers anys. Europa ha d’intervenir, amb noves polítiques imaginatives i que puguin resultar eficaces en el context del conflicte basc.
A diferència dels corsos, o dels irlandesos, que han patit a les seves regions depressions econòmiques importants i desfassament en relació a les altres regions dels respectius Estats, els bascos han tingut tradicionalment uns situació econòmica privilegiada dins Espanya. Tenen, a més, una fòrmula de Concert Econòmic (gestió dels seus propis impostos) negociada amb Madrid.
No obstant, el govern espanyol nega que la implicació d’agents internacionals sigui necessària per a la resolució del conflicte. Considera aquest conflicte una qüestió interna de l’Estat Espanyol, i que s’ha de solucionar en clau interna.
Espanya ha refusat les crides d’assistència internacional o mediació. A Espanya, per exemple, el Centre Carter (EEUU) i una organització de pau irlandesa s’han ofert per aportar la seva experiencia en resolució de conflictes. Aquest oferiment ha estat menystingut de forma reiterada pels governs espanyols. Podriem dir que fins fa poc temps, aquests ajuts també han estat refusats pels mateixos bascos. A diferència dels catòlics a Irlanda del Nord, no hi ha una vasta comunitat basca arreu del món per empènyer un suport internacional. Degut a la associació del conflicte basc amb ETA i la violència resultant, els bascos han mostrat poca simpatia de cara a la comunitat internacional i s’han convertit en un poble un tant isolat. Tanmateix, en un moment com l’actual, en què sembla ser que la banda ETA està disposada fermament a deixar les armes, els interessa profundament la internacionalització del conflicte, i la recerca de suports exteriors als seus interessos.
Europa representa un projecte polític de pau, solidaritat, convivència cívica i respecte a la diferència. Per això també necessàriament Europa s’ha d’implicar en aquest procès que ha de millorar la seva cohesió interna, la llibertat i l’aprofundiment de la seva integració.
L’ajuda europea és una necessitat. En l’actual temps de transició, oportunitats i esperança, seria ingenu negar la complexitat i les dificultats que implica abordar un procès de solucions després de tants anys de desencontres, violència i respostes antidemocràtiques. L’amenaça de la violència vigent encara, les diferents formes d’exclusió i la incomunicació política entre les diferents tradicions polítiques són els principals obstacles als que s’ha de fer front. El conflicte basc, la societat basca i la política basca necessiten ajuda per sortir del bloqueig en què es troben de fa dècades. El Parlament Europeu i les demés institucions poden realitzar en aquest moment crucial una contribució facilitadora per la pau i la convivència al País Basc. Cal buscar iniciatives de suport de països i Institucions Internacionals entorn a la necessitat de donar sortida política al conflicte, un conflicte que té orígen i naturalesa política.
La UE pot ben ésser l’únic fòrum eventualment capaç de fer front a la qüestió basca. Es tracta d’un problema europeu i els europeus, encapçalats per la UE hi han de fer front. La UE i la OSCDE haurien d’apostar per a la resolució i la seva intervenció decidida. El cas basc és un problema europeu i la prioritat dels ciutadans d’aquesta part d’Europa és la pacificació i la normalització. La UE ha de garantir la seguretat dels ciutadans europeus, mitjançant una diplomàcia activa preventiva i la solució de conflictes que es donen en el seu si.
La UE ha d’assumir el seu rol important, essent capaç de veure l’impacte que la seva influència pot tenir. I també essent capaç de transmetre aquest impacte a les autoritats espanyoles, reticents a la seva participació. Després de tants anys de lluita, de tantes converses secretes amb ETA per acabar amb la violència, la UE ha de convèncer a Espanya que el seu impuls i la seva aportació poden ser importantíssimes per encara un procès d’abandó definitiu de la violència.
Europa podria participar enviant un actor mediador. Un perfil d’actor neutral, probablement d’algun país nòrdic tradicionalment neutral, que sigui acceptat per les dues parts, i que pugui ajudar a desencallar la situació que s’està vivint ara, amb un bloqueig en el diàleg i en les posicions dels bàndols molt evident. Una persona amb capacitat d’armonitzar i de facilitar la coordinació entre els diferents actors. Una intervenció observada com a imparcial, ja que els grups minoritaris solen esdevenir més agressius quan crecen que hi ha un suport exterior amb el bàndol contrari amb qui s’asseuen a dialogar.
La clau és actuar amb realisme. És el moment de fer política amb majúscules. Els partits polítics tenen davant seu una important tasca de començar a treballar per establir les bases que permetin la convocatòria d’una taula de partits, que representi un diàleg sense exclusions. Cal avançar també cap a un procès d’humanització del conflicte, on es garanteixin tots els drets humans.
La internacionalització del conflicte suposaria que tots els bascos, els partits polítics, ETA, el govern basc, el govern de l’Estat, la societat civil, es reconeixen com a part del conflicte. Aquest reconeixement és un pas previ i fonamental per poder solucionar. La UE hauria de fer de forma inmediata una declaració a favor de la resolució del conflicte basc. Posteriorment implicar-se de forma activa en la Conferència de Pau, per tal d’impulsar-la i aportar la seva experiència en altres conflictes en la resolució dels quals ha participat.

Per a concloure, afirmar que l’alto el foc d’ETA apareix com una ocasió immillorable per a resoldre d’una vegada per totes el conflicte basc i posar fi a tants anys de lluita i de morts i penes irreversibles. No és moment ara de mirar enrere, sinó de mirar endavant, amb molt de coratge i de voluntat política. L’hora de ser estadista i no partidista. Es tracta de conduir un procès de pau, que vagi a les arrels del conflicte, per així poder establir una pau duradera. És el moment del diàleg, de donar suport a una Conferència de Pau que aglutini a tots els sectors i actors de la societat basca i també espanyola per empendre un diàleg d’acostament i de solució.
Espanya no es por tornar a equivocar. El govern de Zapatero ho pagaria molt car, però més car ho pagarien encara les societats basca i europea. L’experiència de mediadors i participacions d’organismes internacionals en la resolució d’altres conflictes d’arrels similars, ha de ser una raó d’evidència per part de les autoritats espanyoles i també de la UE com a institució, de intercambiar experiències, de buscar impulsos compartits i de volcar-se en la resolució d’un conflicte que succeeix en una Europa que defensa els valors de la llibertat, de la democràcia, del pluralisme i de la pau. Europa no pot mirar cap enfora a un problema que té a dins.

Àlex Garrido Serra
Llicenciat en Ciències Polítiques
alex_garrido@hotmail.com

2006-12-18T04:32:00.000-08:00

LLEURE D'UN MITE ABSTRET

Premi Jacint Verdaguer de Poesia

Lleure d'un mite abstret

Neixen les albes, a recer d'un mite abstret.
Embolcall de presons contingudes; de càntics abatuts.
Oracle que empaita els colors del meu capvespre,
sota la temença del més enllà.

Menut el silenci, estrinxola l'incert
sota l'ombra del gran buit d'una paraula.
La pau íntima d'una adolescent lucidesa
enlluerna la ferida del teu oblit

Defalleix l'horitzó descoretjat
d'un gest tenaç, però igni, mentre l'aire
oreja el meu delit fins el port del menyspreu.
I jo, com infant ansiós, em pregunto
si el jo és consciència, o bé una expressió del no res.

El desig arriba ja amb l'espasa,
oreig que em tempta, gairebé dolçament.
Preparo ja el rumb que em durà
a l'infinit del seu somriure.

Neixen les albes, a recer d'un mite abstret.
Embolcall de presons contingudes; de càntics abatuts.
Lleure glacial d'un oasi de calors brunes,
antigues espurnes del teu tarannà fidel.

El meu retorn al seu encís,
heus aquí el meu anhel.
Res més puc que somiar-vos
i oblidar-vos lentament.

El meu amor és tan petit...

La meva petjada s'acosta a la llavor,
madura i tenaç, talment com encís cruel.
El meu amor és tan petit, no allotja gran l'honor.

El gel d'una flama poruga fingeix acaronar-me,
i jo amb recel m'aparto de son delit.
El meu amor és tan senzill, tenidor del no res.

No cal conviure amb el record, sinó ultratjar-lo
amb gran clemència. Oh maleït intrèpit!
El meu amor és tan petit, càlida espurna d'incertesa.

El domini fosc de la teva xafogor
alberga misteriós el meu desig rebel.
Tot resta en silenci, mes el silenci resta sol.

Ni tan sols...

El foc reclama la seva nuesa,
i l'horitzó foll de dolences
es deleix per menysprear-me.
Espurnes de retalls ansiegen el meu alè,
mentre el passat broix sondeja l'incert.

I jo, qui sóc jo?
No sóc trobador, ni tan sols amant cortès.
No vull comprendre la meva identitat,
potser cal primer concebre la meva insídia.
Sentiments humids, dòcil desconhort.

Brisaines que s'esmunyen del meu llavi,
fingeixo ser astut, quan ni tan sols comprenc
aquestes versos novells que jo us disposo.
Vetllo pel somriure que esbrina sútilment
el meu plor, sortilegi d'un art enfosquit
per la pluja. Fuig! Em resigno!

I jo, qui sóc jo?
No sóc Llull, ni tan sols un mossec literari.
Anhelo la passió galant, captiva del silenci,
àdhuc la de Tristany i Isolda. Ai las!
El que escric no és un plany, ni un sirventès,
és tan sols poema, que llangueix en aquest vers.

Una barca, una cala i un bes

Sota un somni amarg de pruna,
aiguamolls d'un vici espès.
Recança d'una tardor bruna,
una barca, una cala
i un bes.

Descobreixo la solitud,
doncs em cal fugir del meu abrigall.
La ruta del blau fugaç que guarda els abismes,
em conduïrà dòcilment vers l'espera.

La serenor dels meus dits es dissipa
en els ulls del teu cansament,
refrenant aquest meu desig temerós,
bressol grotesc que temps ha fores
putxinel·li d'olors aigualides.

Ploro entre aquelles plantes conegudes,
entre aquell mur que teixeix crespons delicats.
Escolto la teva veu càlida,
i m'entristeixo jugant a pretendre't.

Guaito aquell seny tardà consumit per la pluja.
Cada glop d'escumes blanques sedueix
la meva incertesa de pell obscura mentre
l'esgaldiny lamenta amb antull
l'atzar de la teva absència.

Un estel dibuixa mab veu baixa
un conjur de miratges, lentes passes melangioses
que s'esmicolen en una crinera d'emocions.
Emergeix el record d'enyors pausats, i sols em queda
una barca, una cala
i un bes.